Per què és tan difícil ser present (i què pots fer al respecte)

Abans d'intentar respondre aquesta pregunta, cal entendre la naturalesa intrínseca de la ment.

La naturalesa bàsica de la ment és habitar en el passat o preocupar-se pel futur. El nostre malestar pel que vindrà és en realitat la nostra estratègia per preparar-nos per al futur: la manera enginyosa de la nostra ment d'assegurar-nos que estem equipats per sobreviure. Sense aquesta preparació, la ment no pot preparar el cos per prosperar.

Llavors, com pot saber exactament aquesta ment orientada al futur què s'ha de preparar per a allò que sembla desconegut? La ment es basa en una cosa per predir el que vindrà: el passat. Rumiant sobre els continguts acumulats de la ment, incloses tant les habilitats adquirides com les tendències inherents transmeses per les generacions anteriors, fem servir dreceres mentals, que permeten que el passat modeli el futur.

La nostra ment canvia constantment entre aquestes dues tendències oposades. En primer lloc, tenim por del final inevitable que suposarà el "qui-sap-quan" demà. El demà és arriscat, aterridor i, d'alguna manera, representa un pas més a prop del final: d'alguna cosa al no res. El resultat d'aquesta preocupació és la impotència, el menyspreu i la por.

I després, d'altra banda, hi ha la comoditat en la possibilitat d'un més enllà, quelcom igual de poderós que es troba més enllà d'avui: l'esperança. Espero que demà sigui millor. A mesura que la nostra ment oscil·la entre la por a l'imminent i l'esperança per al futur, s'instal·la la dissonància. La nostra ment realitza aquesta dansa entre les polaritats, intentant constantment trobar un lloc de descans natural.

La pregunta segueix sent: quin és el paper del "present" per a la nostra ment?

Estar en el present, conegut com a " atenció plena ", és l'estat mental d'estar compromesos amb l'ara sense reaccionar emocionalment als nostres pensaments. Per a la majoria de nosaltres, però, és gairebé impossible romandre en aquest estat durant un temps real.

Com que el present ens és donat, la nostra ment el percep com una cosa en què no val la pena estar-hi; no val la pena pensar en el present perquè simplement està garantit.

Tanmateix, això té un cert avantatge: allunyar-se de l'ara permet a la nostra ment l'oportunitat de ser creativa, de somiar, d'innovar. Tot geni creatiu és el resultat d'aquesta transmigració temporal de la ment des del present. Per tant, ens serveix un valor real allunyar-nos del moment. Penseu en l'estil de vida dels monjos zen: els monjos tendeixen a dedicar el seu enfocament mental en l'ara i, tot i que mostren una dedicació notable a la tradició, solen no adaptar-se a la innovació.

Evitant constantment el present, la ment es planteja una pregunta: Per què preocupar-se per allò que ja està decidit per a això? Emigra de manera natural al passat i es fa previsor cap al futur. Sovint, aquesta tendència es descontrola i comencem a veure perills que en realitat no hi són, provocant una ansietat innecessària pels esdeveniments que potser ni tan sols succeeixen.

Com resolem aquest dilema de la ment sempre frenètica? Els humans tenim la capacitat excepcional de mirar les nostres ments com a forasters. John Adams va observar: "Un home que es coneix a si mateix pot sortir de si mateix i veure la seva pròpia reacció com un foraster". Però, la majoria de la gent aconsegueix aquesta claredat només per moments fugaços, descartant aquestes experiències com a simples il·lusions o divagacions mentals.

Científics, savis i profetes il·lustrats al llarg dels segles han posat èmfasi en la necessitat de la consciència. Aquest acte de mirar la nostra ment com a observador és el que fa que els humans siguin únics, l'única manera de contrarestar la dissonància cognitiva que s'estableix com a resultat d'habitar en les polaritats del passat i del futur. Sortiu de la vostra ment i mireu-la com un testimoni. Veuràs totes les punyetes per la teva ment i podràs d'una vegada per totes, estar realment present en el moment.