Abans d'intentar
respondre aquesta pregunta, cal entendre la naturalesa intrínseca de la ment.
La naturalesa
bàsica de la ment és habitar en el passat o preocupar-se pel futur. El
nostre malestar pel que vindrà és en realitat la nostra estratègia per
preparar-nos per al futur: la manera enginyosa de la nostra ment
d'assegurar-nos que estem equipats per sobreviure. Sense aquesta
preparació, la ment no pot preparar el cos per prosperar.
Llavors, com pot
saber exactament aquesta ment orientada al futur què s'ha de preparar per a
allò que sembla desconegut? La ment es basa en una cosa per predir el que
vindrà: el passat. Rumiant sobre els continguts acumulats de la ment,
incloses tant les habilitats adquirides com les tendències inherents transmeses
per les generacions anteriors, fem servir dreceres mentals, que permeten que el
passat modeli el futur.
La nostra ment
canvia constantment entre aquestes dues tendències oposades. En primer
lloc, tenim por del
final inevitable que suposarà el "qui-sap-quan" demà. El demà és
arriscat, aterridor i, d'alguna manera, representa un pas més a prop del final:
d'alguna cosa al no res. El resultat d'aquesta preocupació és la
impotència, el menyspreu i la por.
I després, d'altra banda, hi ha la comoditat en la possibilitat d'un més enllà, quelcom igual de poderós que es troba més enllà d'avui: l'esperança. Espero que demà sigui millor. A mesura que la nostra ment oscil·la entre la por a l'imminent i l'esperança per al futur, s'instal·la la dissonància. La nostra ment realitza aquesta dansa entre les polaritats, intentant constantment trobar un lloc de descans natural.
La pregunta segueix sent: quin és el paper del "present" per a la nostra ment?
Estar en el
present, conegut com a " atenció
plena ", és l'estat mental d'estar compromesos amb l'ara sense
reaccionar emocionalment als nostres pensaments. Per a la majoria de
nosaltres, però, és gairebé impossible romandre en aquest estat durant un temps
real.
Com que el
present ens és donat, la nostra ment el percep com una cosa en què no val la
pena estar-hi; no val la pena pensar en el present perquè simplement està
garantit.
Tanmateix, això
té un cert avantatge: allunyar-se de l'ara permet a la nostra ment
l'oportunitat de ser creativa, de somiar, d'innovar. Tot geni creatiu és
el resultat d'aquesta transmigració temporal de la ment des del
present. Per tant, ens serveix un valor real allunyar-nos del
moment. Penseu en l'estil de vida dels monjos zen: els monjos tendeixen a
dedicar el seu enfocament mental en l'ara i, tot i que mostren una dedicació
notable a la tradició, solen no adaptar-se a la innovació.
Evitant
constantment el present, la ment es planteja una pregunta: Per què preocupar-se
per allò que ja està decidit per a això? Emigra de manera natural al
passat i es fa previsor cap al futur. Sovint, aquesta tendència es
descontrola i comencem a veure perills que en realitat no hi són,
provocant una
ansietat innecessària pels esdeveniments que potser ni tan sols
succeeixen.
Com resolem
aquest dilema de la ment sempre frenètica? Els humans tenim la capacitat
excepcional de mirar les nostres ments com a forasters. John Adams va
observar: "Un home que es coneix a si mateix pot sortir de si mateix i
veure la seva pròpia reacció com un foraster". Però, la majoria de la
gent aconsegueix aquesta claredat només per moments fugaços, descartant aquestes
experiències com a simples il·lusions o divagacions mentals.
Científics, savis
i profetes il·lustrats al llarg dels segles han posat èmfasi en la necessitat
de la consciència. Aquest acte de mirar la nostra ment com a observador és
el que fa que els humans siguin únics, l'única manera de contrarestar la
dissonància cognitiva que s'estableix com a resultat d'habitar en les
polaritats del passat i del futur. Sortiu de la vostra ment i mireu-la com
un testimoni. Veuràs totes les punyetes per la teva ment i podràs d'una
vegada per totes, estar realment present en el moment.
facebook
twitter
google+
fb share